Itineraris vers Déu

Relacionats

Del mateix autor

Escletxes de sentit i nihilisme atmosfèric

Escrit per: Francesc Torralba

No és fàcil insinuar la tasca que hauria de realitzar un intel·lectual cristià en un context com el nostre. S'amunteguen una sèrie de fets i de circumstàncies que fan molt difícil destriar quines haurien de ser les seves prioritats.

De fet, la mateixa identitat de l'intel·lectual està en crisi des de la invocada mort dels intel·lectuals i, segons moltes perspectives solvents, aquesta figura ha esdevingut ja fa temps una figura anacrònica, obsoleta, una espècie d'espectre vingut del passat del passat que mira de fer-se un lloc en el gran circ mediàtic a base de concessions a la galeria i de petites incursions que li donin una petita i escadussera dimensió pública, però res a veure amb la influència que alguns intel·lectuals, creients o no, varen exercir en la segona meitat del segle XX. Altres figures generen opinió en l'actualitat: models, esportistes, actrius i, de vegades, algun polític.

La vida intel·lectual està desprestigiada. Ni tan sols es conrea, com hauria de fer-se, en els àmbits específicament fets per aquesta activitat. La burocratització de la vida universitària, les preocupacions gremials, la colonització de la tecnologia i la lluita pel poder i el reconeixement fan, molt sovint, invisible aquesta vida en la mateixa acadèmia.

En la nostra societat taquicàrdica són pocs els qui fan de l'activitat de pensar el centre de la seva vida. Tampoc les condicions ambientals no hi ajuden. En la societat de la velocitat i de l'estimulació precoç, l'activitat de pensar és estranya, gairebé contranatural. El cinisme nihilista s'imposa progressivament i quan algú busca enraonadament la veritat és objecte de mofa. Algú que faci del pensar la seva activitat bàsica resulta un personatge pintoresc, algú per qui se sent curiositat, però que rarament es desitja imitar. La recerca de l'èxit i del reconeixement social, polític i mediàtic no passen per la construcció d'una obra compacta, d'un llarg estudi, sinó per gaudir d'uns minuts de glòria en la petita gran pantalla. La immensa majoria dels ciutadans joves i no tan joves no coneixen l'obra de Miquel Batllori, de José María Valverde, de Josep Ferrater Mora o de Joan Corominas, per posar quatre exemples ben distints d'intel·lectuals. De fet, no saben ni qui són, ni què han fet. No estan en l'imaginari col·lecto. Lamentablement, són figures absents i oblidades.

Pensar és feixuc, incòmode; de vegades, ingrat i, molt sovint, genera més problemes que solucions. És una activitat, la de l'intel·lectual, a través de la qual s'introdueixen més perplexitats i interrogants que no pas solucions. Com diu Edith Stein en un text profètic: l'intel·lectual és aquella persona que s'afronta a problemes, que sent atracció pels problemes i mira de cercar-hi solucions a través del seu compromís amb la raó. És veritat -podem afegir- que això és propi de l'intel·lectual, però, també cal mostrar que l'intel·lectual, en la mesura que fa pensar i suscita la reflexió, introdueix seriositat en l'imperi de la banalitat i es converteix en una figura gens ben rebuda. Fer pensar no està ben vist. Fer riure, distreure i engreixar mecanismes d'evasió del nihilisme i lubricar-los és, precisament, el que es cotitza a l'alça.

Si la figura de l'intel·lectual engagé, progressista i independent està francament posada entre parèntesi, qüestionada i, fins i tot enterrada, per alguns, encara més perplexitats suscita la de l'intel·lectual cristià, d'algú que pensa des de la seva opció vital centrada en l'Evangeli. Suscita una vertadera curiositat en el nostre entorn, gairebé com si fos una espècie biològica i cultural en vies d'extinció. No és odi, ni ira el que genera, tampoc indiferència, sinó curiositat, estranyesa, fins i tot, tendresa.

La vida intel·lectual ja és estranya de per si, perquè ens movem en un escenari fet de reaccions espasmòdiques, en el qual els debats ja no són suscitats pels llibres, ni les columnes de fons, sinó per eslògans penjats en els autobusos o per declaracions de futbolistes ignorants. En aquest context saturat de missatges absurds, encara és més sorprenent un intel·lectual amb conviccions, algú que cerca, amb entrega, amb devoció, la veritat, que creu; en definitiva, en què més enllà de les petites i esmicolades veritats humanes, hi ha una Veritat última que solament per petites escletxes lluminoses percebem.

La seva presència és ja un testimoni eloqüent en el nostre món. El seu compromís pel pensament i la seva lleialtat a un estil de vida i un mode de concebre l'existència és un signe de contradicció. En aquest context, hi ha, com a mínim tres grans funcions que un intel·lectual cristià, més enllà dels accents i dels fàcils etiquetatges, no pot deixar de fer: cercar els punts d'unió amb altres sensibilitats i cosmovisions religioses i laiques, enraonar la pròpia proposta de vida i construir una saviesa pràctica que faci creïble i significativa l'opció radical pel Crist.