Itineraris vers Déu

Relacionats

Joves musulmanes marroquines canten en cors cristians malgrat el risc de presó

Les noves generacions de musulmanes busquen el seu propi espai dins la comunitat

Joves musulmanes marroquines canten en cors cristians malgrat el risc de presó

Escrit per: Beatriz García

Per molt remot que resulti pensar en unes dones musulmanes que assisteixen cada diumenge a l'eucaristia d'una església cristiana per participar en el seu cor, es tracta d'una pràctica que va formant part de la vida d'algunes marroquines. Lluny d'adoptar els dogmes del cristianisme, l'únic que busquen és treballar i perfeccionar la seva veu. Cantar la música de gospel Al.leluia i Només espero que el Senyor m'ompli i em reconstrueixi no ho veuen com una traïció a la seva religió, o cultura, perquè són musulmanes practicants.

Lubna, de 22 anys, es resisteix a engegar a rodar les seves aptituds per al cant. "M'atrau la bellesa de la música eclesiàstica", afirma. Des de fa dos anys, integra el cor d'una església de Rabat on va per desplegar la seva encisadora i celestial veu sense arribar a combregar amb el lloc sagrat. "Ho respecto perquè és on els cristians practiquen les seves oracions i confessions", expressa.

Amb por

Dues amigues, també musulmanes, l'acompanyen per treballar els textos de la pròxima setmana. "És una cosa espiritual, sense connotació religiosa". No tem pel què diran. Només un dia va sentir una petita punxada de por a l'estómac quan el senyor de la neteja de l'església li va recordar que li podien caure sis mesos de presó si les autoritats arriben a saber que participa en la coral catòlica. "Abans de donar lliçons, mira't -- li va respondre--, tu neteges aquí i estàs guanyant-te el pa gràcies a la comunitat cristiana, ¿no?". Allò va quedar en una anècdota i Lubna va seguir fent les seves classes.
Per a altres, ha estat encara més difícil fer front a la mentalitat retrògrada a vegades més dura que la llei, fins al punt que s'han vist obligades a reconsiderar el seu paper en les cerimònies. "¿Com li expliques a un policia que a l'església cantes per plaer i no pel cristianisme?", apunta la directora, d'origen francès, d'una coral protestant de Casablanca.

Control d'Interior

Durant els últims tres anys, el Ministeri de l'Interior fa esforços per controlar totes les activitats religioses fonamentalistes, i els marroquins convertits al cristianisme, als quals pot condemnar amb presó. "La llei diu que l'islam és la religió del poble i de l'Estat. Això és així a tots els països del Magrib", recorda Siali Mohammad, periodista marroquí, que manifesta obertament la seva laïcitat.
A Casablanca, a l'Església de Notre Dame, subsaharians i francesos es deixen envoltar per una ortodoxa melodia a ritme de guitarres, un piano, instruments de percussió i cops de mans. Però aquesta vegada no hi ha cap marroquí a l'escenari. "No he admès cap musulmà per evitar la confrontació", explica el director d'aquest cor. Assegura que amb aquesta actitud no pretén frustrar cap somni, tan sols evitar el sentiment de repulsa que pot provocar entre els fidels veure que en el grup de l'església hi ha integrants musulmans amb signes visibles de la seva fe, com el vel. Diu que també ho fa per la seguretat dels marroquins. "És fàcil que hi hagi espies en aquesta cèntrica i prestigiosa església. Si és així no hi ha penitència per als marroquins encara que no siguin practicants".

Si les autoritats no respecten les conviccions dels marroquins encara que creguin en Al.là, és fàcil imaginar què els pot passar als conversos. "Perdran el lloc de treball per sempre, i com a primer càstig hauran de passar uns anys a la presó", assegura Jean-Luc Blanc, pastor d'una església protestant.
El gospel és música universal i no hi entén de diferències ètniques, religioses, o lingüístiques. Tampoc diferencia entre nacionalitats o orígens, encara que sempre hagi estat relacionat amb la cultura afroamericana. "És una cosa espiritual. No entenc quan els germans marroquins s'han de justificar davant de la gent per cantar, només per cantar a l'església", va dir Helgé, director d'un cor de Rabat. Va fugir del Congo fa poc temps i va descobrir en l'església un lloc on l'amor per la música uneix i no desuneix.